 |
| La foto és de Wald Fulgenzi |
Article publicat a l'Avui el 5 de novembre de 2000
EL PARANY MULTICULTURAL
Manuel Delgado
Estem fent el que cal per a prevenir actituds socials excloents envers aquells
que han estat presentats com a culturalment «diferents», una forma sovint
eufemística de dir «problemàtics»? Els discursos ara per ara hegemònics relatius a la multiculturalitat o la interculturalitat, així com una no menys
confusa defensa del «dret a la diferència», son, avui, les ideologies racistes
per antonomàsia, aquelles que més estan fent per substituir el vell i
desacreditat racisme biològic per un altre basat en el determinisme cultural,
molt més eficaç cara a mostrar com a naturals i irrevocables les
diferències humanes.
Una major consideració dels trets singulars dels que se suposa que depèn la
integritat dels membres de certes comunitats és perversa
i distorsionadora. Imagina la societat dividida en
compartiments comunitaris exemptes i tancats, organitzats a partir d’estructures
cognitives i costumàries pròpies i més aviat impermeables. Dins de cadascun d’aquests
suposats cubicles culturals cada persona viuria immergida en un univers de
significacions del qual no voldria ni al capdavall podria
escapar. Aquest discurs emfasitza sobretot la necessitat que les instàncies
socials d’integració no perdin mai de vista qui
són aquells als qui pretén incorporar, és a dir: quina és i en què
consisteix llur identitat.
Enfront de la perspectiva
diferencialista, no estaria de més tornar a invocar el vells principis del
republicanisme polític, segons els quals no és pertinent una consideració de
les diferències humanes, definides totes elles a partir de una condició del tot
contingent. Totes les persones són diferents però –de banda d’aquells trets que
puguin implicar un desavantatge objectiu i els efectes dels quals hagin de ser
alleugerits pels mecanismes socials de regulació i equilibrament– la seva
diferència ha de resultar indiferent a una societat i a un Estat que són, per
principi, neutrals, laics no sols en el pla confessional, sinó també en el
cultural, i que, per tant, no tenen res a dir sobre el sentit últim de l’existència
humana ni sobre altres valors generals que no siguin aquells dels quals depèn
el benestar i la convivència del conjunt dels seus membres o administrats.
No és que s’entengui que la societat és
uniforme. Ben al contrari: el que es constata és que la vida social és
immensament plural i complexa. En un escenari tan heterogeni com el que vivim,
uns mínims de consens haurien de garantir que la copresència entre distints
serà possible i podrà brindar els seus efectes benèfics en forma de tota mena
de simbiosis. Cadascú –per descomptat– té dret a concebre l’univers com cregui
pertinent, en funció de les seves pròpies conviccions o de la visió que es
desprengui del grup humà de què se sent part, però les seves opcions culturals
o religioses constitueixen un afer estrictament privat que sols ha de ser
tingut en consideració si eventualment arriba a afectar aquells dominis on es
realitza la vida col.lectiva i, no cal dir-ho, si vulnera una llei democràtica.
Aquesta perspectiva no té present mai qui
és cada persona, sinó només què fa
i, sobre tot, què li passa.
D’acord amb això, es produeixen dues
instàncies d’integració de la persona: una privada, en què l’individu assumeix
–es pressuposa que voluntàriament– uns determinats sistemes de món, i una
pública, marcada pel lliure acord a l’hora de posar entre parèntesis els
sentiments, idees i motivacions singulars en nom de la conformació ètica d’una
societat igualitària, de la qual el protagonisme absolut recau en un ésser sense
atributs, massa corpòria inidentificada a la qual la simple presència física
hauria d’atorgar drets i obligacions i que mai no hauria de ser obligat a donar
explicacions sobre les seves adhesions morals particulars. Aquesta figura
anònima que encarna els principis d’igualtat i universalitat democràtica no es
altra que la del ciutadà.
Des de la perspectiva democràtica les
expressions de pluralitat es donen per descomptades. L'igualitarisme no nega
que hi ha singularitats, sinó que simplement les considera irrellevants. La
diferenciació generalitzada és un fet i prou, i fins i tot el que pugui tenir
de conflictiu s’hauria de considerar un fenomen gairebé natural i no per força
negatiu. En aquest marc s’interpreta que els principis d’integració civil i política
haurien de ser prou làbils com per permetre que cada univers simbòlic pugui
assumir-les en els seus propis termes. Per damunt de les idiosincràsies
específiques, són els principis de la interacció social constant els que
determinen una realitat en què els elements de diferenciació –els «trets
culturals»– no són, com es pensa, la font que determina els encontres, sinó el
seu resultat. No són les diferències el que provoca la diferenciació, sinó que
són les lògiques i dinàmiques de classificació diferenciadora el que dóna com a
fruit les diferències que classifiquen. No ens diferenciem perquè som
diferents: som diferents perquè ens hem o algú ens ha diferenciat prèviament.
