dissabte, 28 d’abril del 2018

Falsificant arrels

Recepció pel president Mas de la Pubilla i l'Hereu de Catalunya 2011
Ressenya del llibre d'Eric Hobsbawn i Terence Ranger, L'invent de la tradició (Vic: Eumo Editorial, 1989), publicat al Quadern de Cultura d'El País el 19 d’octubre de 1989.

FALSIFICANT ARRELS
Manuel Delgado

Fa alguns anys que és habitual de veure citat i referenciat en un bon nombre de treballs, relatius a la construcció de la identitat nacional al món modern, un llibre, compilació d’articles a cura de dos coneguts especialistes en història social, Eric J. Hobsbawn i Terence Ranger, titulat The invention of Tradition (Cambridge, 1983). Estranyament, si pensem en la influència que evidentment operava, i més encara si considerem que la major part de l’obra de Hobsbawn és publicada en castellà, aquesta col·lecció de textos no havia aparegut entre nosaltres. Per sort, Eumo, l’editorial del Estudis Universitaris de Vic, ha tingut el gran encert de privilegiar el lector en llengua catalana amb la traducció del que ja és un clàssic indiscutible de la reflexió històrica actual.

És ben sabut que el control sobre el passat, com ja ens recordava Orwell, sol ser un requisit indispensable del control sobre el present. Segurament per això els executors d’aquest domini del present no han tingut inconvenient, quan ha calgut, a garantir el del passat de la manera més infal·lible: inventant-se’l . L’operació no pot ser més senzilla, ni de més demostrada eficàcia: per mostrar el canvi modernitzador, simultàniament fidel a una tradició com més secular millor, s’utilitza l’enginyosa fórmula de treure de la màniga aquesta tradició, dissenyant-la, naturalment, a la mida exacta de les necessitats de les forces de poder d’avui.

Aquest autèntic frau, concebut per mostrar com a atàviques les arrels d’una personalitat col·lectiva en consonància amb les exigències d’un determinat estat de coses social, es tradueix a la pràctica en un conjunt de mites de presumpció històrica i de ritus “ancestrals” que Hobsbawn ha anomenat “tradicions inventades”, la major part generades en el decurs del segle XIX. Parlem d’autèntics operadors simbòlics, que, dotats d’una falsa pàtina d’antiguitat, estan destinats a situar sota control el conjunt de transformacions cronificades del món modern, estructurant artificialmente una vida social sotmesa a freqüents sotragades entorn d’allò que és presentat com a inalterable. Del que es tracta és, doncs, d’aportar referències de vinculació al passat, que justifiquin, al seu torn, desplegaments rituals susceptibles de generar sentiments de cohesió entorn d’identitats col·lectives recents, de mostrar, com a legitimes pel temps, relacions de poder i submissió, o d’inculcar creences, conviccions o valors que hom presenta amb la indiscutibilitat de la paraula dels avantpassats.

Això implica un relatiu esforç de creativitat simbolitzadora, car aquest tipus de cerimonials, pretesament d’antiquíssim origen, molt sovint són manipulacions de costums ja existents, és a dir pertanyents a l’autèntica cultura tradicional, solament que són objecte ara d’una mena de depredació mixtificadora per part dels inventors de neotradicions.

Exemples d’aquesta reconversió del passat, no poques vegades basada en la simple i pura pirateria dels costumaris populars (que, ben lluny del pintoresquisme, sí que eren l’autèntic motor i engranatge de la societat), són aquests sis treballs aquí recollits. Els tres primers són dedicats a la fabricació de tradicions a la Gran Bretanya. “L’invent de la tradició: la tradició dels highlands a Escòcia”, de Hugh Trevor-Roper, i “D’una mort a una visió: la caça del passat gal·lès en el període romàntic”, de Prys Morgan, fan referència a l’apoderament d’unes fictícies arrels cèltiques per part de les “renaixences” escocesa i gal·lesa. En el primer dels articles esmentats hi ha inclòs, a més, un relat esclaridor de la faldilla, símbol per excel·lència de les “immemorials” arrels de la personalitat escocesa. L’aportació de David Cannadine, “Contingut, aplicació i significat del ritual: la monarquia britànica i l’invent de la tradició”, període 1820-1977”, hauria d’interessar els lectors assidus d’aquestes revistes que solen fer-se ressò de la vida cerimonial de les monarquies europees, màxim exponent de la lleialtat a “seculars”  tradicions, encara que només fos per adonar-se de com és de recent la seva data de facturació.

“Representació de l’autoritat a l’Índia victoriana”, de Bernard S. Cohn, i “L’invent de la tradició a l’Àfrica colonial”, de Terence Ranger, parlen de sengles manifestacions de la imaginació colonialista a l’hora de generar sistemes de representació, suposadament fundats de tradició, adequats als seus interessos de dominació , el primer pel que fa a la protocol·lització del poder anglès a l’Índia i el segon pertocant a la importació de tradicions inventades europees a l’Àfrica i a l’acte de prestidigitació que significà l’aparició de l’anomenada “tradició ritual africana”, tan profitosament emprada més tard tant pel neocolonialisme com pel mateix nacionalisme negre del segle XX.
Per últim, l’article de Hobsbawn, Tradicions massificadores: Europa 1870-1914, constitueix una lúcida reflexió, sobre la producció de simbolismes capaços de canalitzar la irrupció de les masses a la vida política a partir del segle XIX: la institucionalització de l’esport, les escenografies massives –desfilades, manifestacions, etcètera-, el culte a la bandera, monuments públics, l’educació primària com a versió secularitzada de l’Església, els uniformes militars, etcètera.

Aquest viatge al procés de manufactura del folclore contemporani, a cura d’exponents tan destacats del que s’ha anomenat la història radical, de significació marxista, és quelcom més que una aportació explicativa extraordinàriament clarificadora. Implica, a més, la confirmació d’una tendència a dissoldre les distàncies entre antropòlegs i historiadors, és a dir a desmentir l’artificial separació entre conjuntura i recurrència,  una tendència que ha tingut en les Islas de historia de Marshall Sahlins (Gedisa, 1988), un magnífic exponent de la bganda de l’etnologia. En aquest sentit, cal veure una certa voluntat d’expiació, car, sens dubte, han estat cers antropòlegs i certs historiadors els responsables directes de molts d’aquests trucatges del passat.

Per acabar, una reflexió. Caldria pensar fins a quin punt aquesta magnifica notícia de la publicació en català de The Invention of Tradition respon a quelcom més que a la presència d’afinitats amb el corrent que Hobsbawn i Ranger representen.

Podria ser que hi tingués alguna cosa a veure el fet que Catalunya ha estat un autèntic laboratori d’aquest tipus de reconversions del passat, com Llorenç Prats ha exposat a  El mite de la tradició popular a Catalunya (Edicions 62, 1988), ressenyat no fa pas gaire. O potser en l’inconscient dels editors hi havia el fet que som protagonistes de dues mostres espectaculars a commemorar amb tota la retòrica possible, al marge de l’absoluta feblesa dels seus fonamentes històrics reals: el fantasmagòric Mil·lenari de Catalunya i aquest paradigma de tradició inventada, a un nivell ja planetari, que són els Jocs Olímpics, que tan il·lusionades tenen les nostres institucions i, ves si no, el nostre poble.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch