De l'article "Racisme cultural i dret a la identitat a Catalunya", publicat a Nous Horitzonts, 142 (1996): 30-36.
EL NOU RACISME: DE LA "RAÇA" A LA "CULTURA"
Manuel Delgado
El vell racisme biològic no és, avui, la ideologia responsable del gros de situacions de discriminació i intolerància que es produeixen en l'actualitat. Ara per ara, els quadres de desigualtat més importants que afecten a comunitats diferenciades no es justifiquen en raons genètiques, sinó en la presumpció que certs trets culturals, valorats com a negatius, permeten col·locar el grup que els detenta en la banda baixa d'una determinada jerarquia moral. Parlem del que s'anomena racisme diferencialista, racisme identitari, fonamentalisme cultural, etnicisme, i, sobre tot, racisme cultural.
El racisme cultural estableix que pertànyer a una certa identitat col.lectiva comporta característiques de les que, a la manera d'un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. Com ha alertat Pierre-André Taguieff (La force du préjugé, La Découverte, 1987), la caduca noció de raça és d'aquesta manera substituïda per la fetitxització del valor cultura. En la línia de la seva accepció romàntico-idealista, la cultura és entesa com una entitat inefable que imprimeix en els que han estat educats en ella una certa visió del món, imposant-los-hi una orientació vital i determinant llurs actituds i idees. A l'igual que succeeix amb el racisme biològic, el racisme cultural naturalitza una diferència que s'accepta que és cultural, però que es considera determinant àdhuc més enllà de la voluntat personal dels individus i de les dinàmiques socials en què es veuen immersos. En la mesura que considera les cultures com a entitats exemptes, ahistòriques, homogènies i en darrera instància incommesurables, el racisme cultural arriba a idèntiques conclusions que l'antic racisme biològic: les diferències entre grups humans ‑fenotípiques o conductuals, tant s'hi val‑ són irrevocables.
Aquest racisme de nou encuny funciona inferioritzant aquells dels quals la identitat ètnica és investida de qualitats negatives, al mateix temps que s'ensalcen les virtuts del propi temperament nacional o ètnic. En defensar el dret a preservar la seva imaginària puresa cultural, el grup es protegeix de tota suposada contaminació marginant, excloent, expulsant o impedint l'accés als agents considerats portadors d'impuresa. Els factors de risc per l'homogeneïtat cultural de la comunitat poden provenir d'instàncies polítiques superiors ‑un Estat opressor, o un govern massa descuidat amb les "essències pàtries"‑. També de vies per les que subtilment penetren influències "estrangeritzants", com els mass-media. Però, sobre tot, s'interpreta que el perill principal prové dels anomenats "immigrants", és a dir aquells treballadors que han vingut de fora a viure dins del territori que el grup considera propi, i als que es pot acusar eventualment de no haver-se amollat a la idiosincràsia del país d'acollida i de posar-la en perill amb els seus costums aliens.
Aquest racisme diferencialista desenvolupa una actitud envers els estranys que sols en aparença hauria de resultar contradictòria. Per un costat, els rebutja, ja que desconfia d'ells en percebre'ls com una font de brutícia que altera la integritat cultural de la nació. Però, al mateix temps, els necessita, en tant que la seva presència li permet construir i endurir el que d'incomparable troba en la seva pròpia imaginària singularitat cultural.
És freqüent que el racisme cultural o ètnic aparegui a la base del nacionalisme primordialista, és a dir d'aquell nacionalisme que es considera fonamentat en essències immutables i que presumeix l'existència d'un tarannà particular i inconfusible en aquells que són considerats com a inclosos en la nació. El nacionalisme essencialista es considera legitimat a establir qui i què mereix ser homologat en tant que "nacional", i, per contra, qui i què ha de ser considerat estrany, contaminant, perillós i, en conseqüència, excloïble.
D'acord amb el nacionalisme primordialista, qui aspiri a ser investit com "un dels nostres" ha d'acceptar ser sotmès al motlle unificador d'aquells que es consideren dipositaris d'una metafísica "cultura nacional" ‑la Kulturnation romàntica‑, una situació pristina i esplendorosa que, segons el nou racisme diferencial, existiria "abans" de l'arribada dels forasters i que la presència d'aquests amenaça amb alterar. És així que el grau d'adhesió a la suposada cultura essencial d'un país permet distribuir en termes "ètnics" els graus de ciutadania política, dels que dependran al seu temps els diferents nivells d'integració-exclusió socioeconòmica. Aquesta forma flexible de racisme, consistent en una etnificació de la mà d`obra, permet conceptualitzar de forma raonada la inevitabilidad de prescindir d'aquells principis igualitaris que la democràcia lliberal afirma haver instituït com a inviolables. Així, els immigrants del propi Estat o de la CEE, per exemple, podran merèixer un dret a la ciutadania nominalment ple, però rebran un estatut especial en tant que la seva insuficient integració cultural farà d'ells membres ètnicament precaris o insuficients. Pel que fa als immigrants provinents de països no europeus més pobres, el seu destí és el de ser considerats en els marges o més enllà dels límits del que es considera el nucli més irrenunciable de la cultura autòctona, i per tant estarà del tot justificada la seva exceptuació del dret a la ciutadania.
