 |
| La fotografia és de Saul Leiter |
Comentari per a Laia Serós, estudiant del màster en Antropologia i Etnografia de la UB
SOBRE LA DESCRIPCIÓ
Manuel Delgado
Has de dedicar un espai a
referir-te a que si el que ens interessa del nou periodisme és com recull
l'herència del naturalisme –per mi el gran referent literari de l'etnografia,
més encara que el realisme– és per la seva preocupació per la descripció. La
qüestió de la descripció és del tot fonamental, perquè la preocupació central
per l'observació directa ho és també per la descripció, aquest tràmit sense el
qual és impensable tant la comparació com l'elaboració teòrica que
constitueixen l'antropologia mateixa com a disciplina amb aspiracions
científiques. La descripció és, en efecte, el suport material, la
infraestructura documental de la qual depenen tant la comunicació com la
discussió i el control d'allò observat en qualsevol disciplina experimental.
Recorda –i aplica al teu terreny– que la
descripció consisteix en un conjunt d'enunciats que se suposa que remeten a una
experiència. S'entén així mateix que la descripció és una cosa que pot
distingir-se de l'avaluació i de la prescripció i que s'homologa com a
llenguatge d'observació o protocol d'experiència dels que s'extreuen les
condicions lògiques i empíriques d'un constructe teòric qualsevol. Però la
descripció no es confon amb els enunciats teòrics que se'n derivin. La
descripció té un valor propi.
A una institucionalització del sintagma
narratiu que suposen les tècniques d'investigació i interpretació avui
hegemòniques –submissió de l'observació al discurs científic en cada moment
dominant– Barthes li oposava el valor de la descripció, que pugna -potser sense
aconseguir-ho del tot, però intentant-ho com fos- per no obeir a cap marca
predicativa, assumint una vocació abans de res analògica, organitzant-se com
una estructura que és una suma, sense trajecte d'elecció, a la deriva, absolutament
oberta davant del que hi és, davant els sentits. Això ho tens a R. Barthes,
"El efecto de lo real", en G. Lukáks et al. Polémica sobre
realismo. Ediciones Buenos Aires. Barcelona, 1982, pp. 139-156
Tal voluntat per restaurar la dignitat i
l'eloqüència dels fets, alienada per la submissió als paradigmes científics de
moda, té molt alhora d'evocació i d'invocació de la predisposició metodològica
proposta fa ja tant, en l'arrencada mateixa de l'antropologia contemporània ,
per Boas i Malinowski i, abans que ells, per l'anomenada Escola de Cambridge
-Haddon, Rivers, Seligman-, amb la seva distinció entre l'observació empírica
dels fets i les inferències de l'estudiós. Llegeix-te la introducció a Els argonautes. Malinowski relata com,
un cop aconseguit que la seva presència passés desapercebuda, cada matí
"sortia de la meva mosquitera, veia com la vida al poblat començava a
desvetllar-se al meu voltant o com la gent ja estava atrafegada en els seus
quefers segons l'hora i també segons l'època de l'any ... a mesura que feia el
meu passeig matinal pel poble, podia observar detalls íntims de la vida de
família, de la condició personal, de la cuina i dels menjars; podia veure els
preparatius del treball quotidià, gent que anava a fer els seus encàrrecs o
grups d'homes o dones ocupats en alguna de les seves tasques productives.
Baralles, acudits, escenes familiars, esdeveniments en general trivials, de
vegades dramàtics, però sempre significatius, constituïen l'ambient de la meva
vida diària com de la seva. "
Aquesta predisposició naturalista que
l'etnògraf i el nou periodista comparteixen deriva d'una concepció
constructivista de la vida social, que la veu mòbil i composta, embastada per
una trama poc menys que inextricable d'interaccions i en què els interessos i les
representacions es concreten, com establia Radcliffe-Brown en un ordre fet
"d'esdeveniments particulars". Així doncs la descripció és la que
proporciona les dades de la ciència. Aquesta perspectiva no reconeix
l'existència d'un ordre social preexistent, com la sorra sobre la qual es
desenvolupen els fenòmens i que organitza formalment les accions a priori i les
dota de significat, sinó una armadura provisional i incompleta que no pot ser
contemplada sinó en vibració . L'observació es planteja llavors com una
captació pràctica i amb prou feines formulada d'un món entès com activitat: el
món-acció.
La restauració d'una antropologia naturalista ha estat formulada per Frederik
Barth a Balinese Worlds (The Chicago Univesity Press. Chicago, 1993), en contraposició
en gran mesura a l'autorisme postmodern. Mira't, J.-M. Borel,
"Le discours descriptif, le savoir et les signes", a J.-M. Adam et
al. Le discours anthropologique. Payot Lausanne.
París, 1996, i, sobre tot, F. Laplantine, La description etnographique,
Nathan, París, 1996.
Ara em ve al cap el que ens deia sempre en Claudi Esteva Fabregat que, a
les seves classes, i evocant la figura fundadora de Franz Boas, ens remarcava
una i altra vegada que l'etnologia era, sobretot, un naturalisme, és a dir una
disciplina que estudia el comportament d'éssers de la natura, amb la sola
diferència que l'antropòleg no només s'observa una determinada forma de vida
social, sinó que participa de i en ella.
