diumenge, 11 de febrer de 2018

Turó de la Rovira

El Turó de la Rovira, ara. La foto és de Xavier Gómez
Article publicat a Avant, organ del Partit dels Comunistes de Catalunya, el maig de 2008

TURÓ DE LA ROVIRA
Manuel Delgado

Fa uns dies es va estrenar “Mirant al cel”, la pel·lícula de Jesús Garay sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil.  La pel·lícula ens descobreix la bellesa immensa i intensa d'un dels llocs més impressionants de Barcelona: el Turó de la Rovira. No és només que aquest pujol en ple centre geogràfic de la ciutat permeti una contemplació excepcional de la massa urbana que l'envolta. Ni tampoc el valor històric que aixopluga, ubicació del que va ser la defensa antiaèria de Barcelona. És la potència del lloc mateix, un paratge en el qual gairebé mai hi ha ningú, però que mai està buit, saturat com s'intueix sempre d'absències. Aquesta energia que l'indret despua el que Jesús Garay ha sabut transmetre en les seves imatges i és la sort que espera a aquest lloc el que ens hauria d’inquietar, aixecant-se com s'aixeca enmig d'un vell objectiu de depredació urbanística: els Tres Turons, la petita serra que formen els turons de la Rovira, la Creueta del Coll i el Carmel.
            
Quin serà l'avenir de les casamates des de les quals es protegia Barcelona de l'aviació italiana i de tot el seu entorn? Cap témer que a aquest lloc de memòria li esperi el mateix vergonyós futur ofert al Camp de la Bota, sobre el qual es va estendre l'asèptic emplaçament del Fòrum de les Cultures, per al qual el calvari de gairebé dos mil persones allà afusellades entre 1939 i 1952 no va semblar massa rellevant. Per no parlar de la Presó Model, qui sap si reconvertida un dia en centre comercial, o del Castell de Montjuïc, condemnat a convertir-se en parc temàtic del bon rotllo institucional, en aquest cas sota la forma de Museu de la Pau.

I si s'habilités el fortí antiaeri del Carmel com a Museu de la Resistència, una instal·lació amb la que compten moltes ciutats europees amb menys mèrits que Barcelona per a fer en i d'elles l'elogi de la lluita per la llibertat? Un lloc així serviria per a fer prendre consciència que el record no té a veure gens amb el passat, sinó amb una prospectiva de futur en relació amb el qual allò rememorat és pertinent i significatiu, i que Barcelona no va ser castigada per ser una ciutat “democràtica”, sinó revolucionària. Perquè evocar és invocar.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch