diumenge, 15 d’abril de 2018

Llengua, ètnia i classe a Catalunya

Manifestació de la Crida a la Solidaritat, el 1985 a Barcelona. La foto és d'Antonio Espejo
Fragment de "Una aportació des de l'antropologia a partir del pensament de Claudi Esteva Fabregat", comunicació presentada al 2on Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Àrea I. Plantejaments i processos de normaltització lingüística
Lleida, 1986,
  
LLENGUA, ÈTNIA I CLASSE A CATALUNYA
Manuel Delgado

El català ha significat un factor important en ordre a la mobilitat social ascendent dels castellanoparlants. Durant molts anys, i tal com nombrosos estudis estadístics basats en enquestes havien demostrat, l’idioma català ha estat associat per part dels immigrants de classes socials baixes a idees d’estatus, de manera que parlar bé el català resultava estratègic a l’hora d’assolir avenços dins l’escala social, tot i que es tractava d’un idioma políticament marginat. Efectivament, la manca de control polític de l’ètnia catalana en relació als seus propis afers, malgrat una vocació d’autonomia estatal sobradament expressada al llarg de la història, feia del català una llengua dominada, destinada a desaparèixer per l’acció naturalment homoneneïtzadora de l’Estat, que tendia a forçar el biculturalisme dels catalans mentre aquests invertien llur hegemonia social en fer biculturals els immigrants, estimulant-los a adoptar la cultura amfitriona.

És aquesta contradictòria dinàmica la que ha permès un sempre relatiu equilibri entre ambdues opcions lingüístiques dins la societat catalana. La força exercida per l’Estat a favor de l’hegemonització del castellà ha estat afavorida pel monopoli sobre els mitjans de comunicació massius (com a mínim ideològicament) i sobre els aparells de control i repressió, en darrera instància fins i tot policials. Això ha frustrat i ha impedit l’avenç d’un idioma, el català, que no podia sinó limitar-se, d’altra part amb prou eficàcia, a actuar mitjançant la via dels seus propis valors en ordre als programes de la tradició cultural i l’organització adaptativa ètnicament catalana. Ha estat el vigor social dels catalans el que no només ha detingut el procés d’aculturació a què han estat sotmesos per part d’una maquinària de caire imperial, sinó que ha forçat una tendència limitada però poderosa cap a l’aculturació de les ètnies castellanoparlants que viuen a Catalunya.

Aquesta tensió no és sinó la prova que, en darrera instància, el problema que implica tota situació de bilingüisme pot explicar-se en termes de poder. En primer lloc, cal acceptar que el bilingüisme és sempre, d’alguna forma, una situació provisional i que sempre significa un trànsit més o menys lent vers el monolingüisme. L’aculturació a què són sotmesos els catalans va en la direcció del monolingüisme castellà, de la mateixa forma que la inclinació a què són concitats els immigrants perquè adoptin comportaments d’adscripció a l’etnicitat catalana va en la del monolingüisme en l’idioma de la cultura amfitriona. Veiem, doncs, com el control social i el control polític havien fet pressió, fins fa no pas gaire, en sentits divergents.

Tot això no fa sinó il·lustrar que l’hegemonia política o social d’una ètnia tendeix a transformar-se, a la llarga, en hegemonia lingüística. Des d’una perspectiva estricta, l’esforç de l’Estat serà el de donar suport al bilingüisme únicament com a fórmula transitòria vers la comunicació social exclusivament en un llenguatge, basant-se d’una forma preferiblement simultània, no sols en el seu poder coercitiu sinó, sobretot, en el prestigi de la cultura a imposar. En tots els casos, el bilingüisme serà per l’Estat un focus de conflictivitat interètnica i internacional (en el cas que alguna de les ètnies problemàtiques hagi expressat una voluntat d’autocontrol polític, autoconstituint-se en nació), així com un lloc de confusió ètnica, diguem-ne antinatural. Per això l’estímul que, en un moment donat, pot promocionar a favor del bilingüisme no serà sinó una estratègia vers el monolingüisme total. Dit d’una altra manera: el monolingüisme serà la manifestació de la sobirania d’una ètnia sobre si mateixa, mentre que el bilingüisme funcionarà a la pràctica com una fase del procés d’expansió de la forma de ser d’una població ètnicament definida, dominant una altra cultura. Dins una regla que no observa quasi excepcions, la convivència de dues llengües dins el marc d’un mateix espai social implica que, més tard o més d’hora, aquesta relació terminarà desembocant en l’absorció gradual o violenta d’una per l’altra.

Òbviament, en el cas de la llengua dels catalans això no s’ha pogut verificar per part de l’idioma espanyol, per la senzilla raó que la llengua, i, per extensió, la cultura estatalment promocionada fins fa poc, no ha gaudit del prestigi suficient i no ha comptat amb més armes que les de la repressió idiomàtica.

D’aquesta manera, el bilingüisme ha resultat una necessitat del poble català en tant que ha hagut de sotmetre’s a l’idioma políticament dominant, mentre que, tradicionalment, els immigrants castellanoparlants han vist el bilingüisme com un factor important, encara que no obligatori, de promoció social. Per a ells, malgrat això, no era imprescindible el bilingüisme ja que la seva llengua era l’expressió idiomàtica del poder colonitzador de les ètnies castellanes al llarg de la història d’Espanya, entesa com a procés de formació i consolidació d’un estat. De fet, fins i tot la situació lingüística a Catalunya, durant els períodes més agressius de la política homogeneïtzadora de l’Estat centralista, ha estat, més que de bilingüisme, d’autèntica diglòssia, en la qual el català apareixia restringit a un àmbit familiar-tradicional, no culte, no literari. D’altra banda, una de les altres implicacions del paper políticament subordinat del català ha estat un important retard en l’aculturació definitiva dels immigrants i en la seva assimilació per la cultura indígena, fenomen pel qual existeixen predisposicions socials positives i que s’ha aturat o bloquejat en arribar a un cert punt, ja que l’idioma d’aquests grups humans gaudeix de la protecció política de l’Estat actuant com a interceptor de la cultura autòctona.

Convé insistir, doncs, que el bilingüisme mereix ésser considerat no un fenomen intrínsecament atribuïble al contacte entre dues llengües distintes, sinó el resultat d’un determinat desenvolupament de la dominació política, social o econòmica d’una ètnia sobre una altra. Dit d’una altra manera, hi ha uns pobles que, en relació amb uns altres amb els quals entren en contacte, adopten mecànicament una direcció absorbent i dominant, obligant els individus aliens a la seva ètnia a assimilar, entre altres coses, la seva llengua. Això, automàticament, provoca sentiments de frustració i alienació a la cultura que ha resultat subordinada.

La relació entre l’aparell estatal espanyol i la seva orientació ètnica, d’una banda, i la cultura catalana de l’altra, havia estat d’aquest tipus, és a dir, traumàtica, amb la consciència per part del grup dominat que estava essent objecte d’una imposició violenta, molt sovint suportada exclusivament per arguments militars i de conquesta. En canvi, fins fa molt poc, la tendència dels immigrants a conèixer la llengua catalana o a fer-la conèixer a llurs fills no estava sostinguda per la coerció i per les raons de la força, sinó pels arguments de la integració desitjada voluntàriament, en tant que aquesta integració era mentalment associada al benestar social i a un cert èxit econòmic o intel·lectual. Integrar-s’hi i acceptar el bilingüisme significava no cedir davant d’una pressió autoritarista, sinó assolir una meta d’estabilitat dins la societat i, àdhuc, sentiments més sòlids vers la realitat i un enfortiment de la personalitat. Naturalment que això pot implicar l’existència d’un quadre conflictiu, però ho seria molt menys si el bilingüisme fos, com hem dit, la resultant d’una conducta de dominació política institucionalitzada percebuda com a arbitrària i no fonamentada en el prestigi de la cultura aliena en què es basa.       
        
Hem vist, doncs, que la tendència de l’ètnia dominadora és, inicialment, la d’imposar el bilingüisme com a tràmit per al monolingüisme definitiu, i que l’acompliment d’aquest objectiu tindrà èxit en tant que es produeixin resistències o no per part de les ètnies o nacions diferenciades. Les dificultats que l’etnicisme espanyol, que és una construcció artificial a partir d’un projecte estatalment definit, ha tingut per una imposició definitiva del monolingüisme provenen de la vitalitat de la llengua a exterminar, el català, i de llur prestigi intel·lectual, així com el predomini que implica en l’actuació social des de llocs de privilegi de l’escala d’estratificació classista. ¿Què significa, a partir d’aquesta situació base, provocada pel domini de què ha estat objecte la cultura catalana, l’adveniment d’un règim nou que ha permès la recuperació per part dels catalans d’un cert control sobre alguns aparells de l’Estat amb alt valor estratègic?


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch